Ens va casar mossèn Combalia, cosí de la mare de l’Esteve, i ens va casar a la capella de la casa Massats de Vic. La tenien tancada tot l’any i la van obrir per casar-nos. Mossèn Combalia s’havia ocupat de tots els tràmits.
   Jo vaig pensar que era el moment de recollir la meva primera fe de baptisme.
   —A on te van batejar?
   —A Sant Pere de les Puel·les.
   —Van cremar el registre l’any 9 —va dir mossèn Combalia—. Li demanaré al rector que em faci un duplicat. Estàs segura que ets batejada?
   L’Esteve va intervenir:
   —Pregunti-li com se diu. Llorença Torres no deu ser el teu nom.
   Mossèn Combalia no es va immutar.
   —Com te dius?
   —Carola Milà.
   —I què més?
   —Res més.
   —Com, res més! I el nom de la teva mare?
   —Milà és el nom de la mare. Mai no he sabut qui era el meu pare.
   L’Esteve em mirava amb fixesa i mossèn Combalia es va apuntar el nom i va dir:
   —Posarem Milà i Milà.

Maria Aurèlia Capmany, Feliçment, jo soc una dona (1970)

Com que el rector i l’àvia eren amics, el mossèn va demanar-li la terrassa de casa per instal·lar-hi la tómbola benèfica els dies de la festa major; per tant, durant els vuit dies que durava la gresca, a més a més del soroll de l’envelat, que tenia les cordes que el sostenien lligades al balcó del meu dormitori, hi havia la música de la tómbola.

Maria D. Salat, Puntes i organdí. Memòries d’un temps que ja no hi és (Barcelona: Viena, 2010), pàg. 121