Bardalet va mirar la dona que tenia estesa damunt de la llitera. María Zumaia. El diamant havia facilitat enormement la identificació. Si no, hauria estat un cas difícil: l’havien trobat absolutament despullada i en un estat de putrefacció avançat. Aquell estadi de putrefacció feia pensar que l’havien llençada —o s’havia llançat— al riu en el moment de la seva desaparició i que, per tant, havia estat uns dos mesos en contacte amb l’aigua. El forense va considerar, però, que el fet que l’haguessin trobada despullada podia no ser significatiu. Sabia que els cadàvers, quan es podreixen dins l’aigua, sovint s’inflen i la roba s’acaba esquinçant.

Clàudia Pujol, En l’escena del crim: 10 nous casos del forense Narcís Bardalet (Barcelona: Columna, 2010)

Aquest passat cap de setmana, les notícies que feien referència al descobriment del cadàver d’un home dins un armari d’un apartament de Lloret reiteraven amb insistència que el cos es trobava «en un estat de descomposició molt avançat». El tema s’anava repetint a cada telenotícies i a cada butlletí horari radiofònic, i no hi havia vegada que no se subratllés el detall de l’avançada putrefacció del cos. Era un detall pertinent, tot sigui dit, perquè el fet que el cadàver estigués en tal mal estat complicava molt la feina d’identificar-lo, i fins i tot la de determinar-ne la causa de la defunció.

Sebastià Alzamora, «Una metàfora fàcil» (Ara, 13 de juny del 2011)