Quan es van estimbar pel barranc també discutien. El pare els havia deixat el cotxe per anar a les festes del poble i les dues frisaven per conduir. S’ho havien jugat a cara o creu. Conduiria l’Anna. Havien sortit de Barcelona després de dinar. La calor era insuportable però no volia posar l’aire condicionat. La Natàlia, de copilot, joguinejava amb tots els botons per tocar-li el voraviu. L’Anna li va picar els dits, com si fos una nena petita, i la Natàlia va somriure mirant-la als ulls.

Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes (Barcelona: Periscopi, 2016)

Els nanos feia estona que havien desaparegut per explorar els voltants, i això havia propiciat que la conversa agafés matisos picants.
   —…parlen molt, aquests homes. Però quan arriba l’hora, fan la feina i tot seguit s’adormen. I una es queda allà, desvetllada i sense altra cosa que joguinejar amb els serrells de la vànova.

Gemma Freixas, Casino de Santa Isabel (Barcelona: Proa, 2013)