Naturalment, les llengües no són «coses» fetes d’una vegada per sempre. Com qualsevol altre producte de l’home, pertanyen a la «història», i acompanyen o segueixen les evolucions i les revolucions de la societat que les parla. Poden arribar, fins i tot, a extingir-se completament: a morir. Ja ha quedat dit i repetit. Però mentre viuen i estan en plena puixança, mai no s’estagnen. Flueixen, i s’ajusten a les necessitats del temps, renoven o rejoveneixen contínuament els seus mitjans.

Joan Fuster, «Les llengües de demà», dins Babels i Babilònies (1972)

Rumiava la llegenda de Matusalem, aquell personatge de l’Antic Testament que havia viscut més de nou-cents anys, les històries del qual li feien tanta de gràcia quan, de nina, les escoltava de llavis d’algú que ara no recordava. Es preguntava si la longevitat de Matusalem podia ser deguda al fet que gaudia d’una memòria excepcional, i que la puixança del seus records innumerables l’obligàs a mantenir-se amb vida durant tants i tants de segles.

Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002)