Ximénez esgotà la conversa ràpidament i sortírem del cafè. Llavors se’m transformà. Feia un dia de novembre absolutament cru, amoratat, glacial. Quan en enfilar la porta giratòria férem els compliments que s’estilen, vaig adonar-me que Ximénez no portava abric. Portava un vestit qualsevol, de gust meridional, d’un color gris clar; unes sabates primes com orella de gat i un barret de feltre clar, per anar a prendre un gelat al Zapcion. Em semblà que el més prudent era tornar a l’establiment, però Ximénez digué que tenia un treball pendent a la Biblioteca Reial. Caminàrem uns passos sobre la neu amb gran dificultat i vaig cridar un taxi.

Josep Pla, «Sadurní Ximénez», dins Homenots. Primera sèrie (Barcelona: Destino, 1969), pàg. 526

La dispesa és pobra: vint-i-cinc duros al mes. No pot pas tenir sorpresa. El menjador està organitzat a base de l’ou ferrat i del lluç fregit i del bistec amb patates coriaci, fibrós, prim com una orella de gat, duríssim. L’habilitat de la gent del país per a tallar la carn prima és admirable. Després, una taronja o una banana —aquesta fruita que cada dia té més acceptació i que trobo insípida, mediocre i trista. Entre el poc menjar, els cafès que hom pren pels carrers i el desordre de la casa, l’organisme tendeix a mantenir-se en un estat d’esperitament.

Josep Pla, 10 de març de 1919, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)