—Ja poden veure —continuà— que se m’ha fet fosc anant cap a la Marina, i, com que no sé si hi ha hostal, he tocat ací. Pagant i agraint, m’hi podria quedar?
   —És clar, home, és clar —atorgà el cap de casa—. I sense pagar-nos res. Això calia!
   Joan-Antoni els donà les gràcies. I començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada a escoltar-li les coses que els contava del seu poble.

, «Joan-Antoni i els torpalls», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 103

Passaren pare, filla i mainadera per davant d’una tenda que exhibia petites joies barates, vidrets, amulets, collars… L’amo era un nigromant, potser jueu, potser aràbic, potser de la llunyana i misteriosa Índia. Pel seu estrany i indefinit modo de vestir, ningú no ho sabia de cert. El cas és que ell en persona, amb la seua cara flaca, colrada i enigmàtica, atengué els preguntats dels aristòcrates que s’hi havien acostat.
   —Senyora, senyor… —els digué amb soltesa—, ací no veureu res de trellat per a les vostres excel·lències. Passeu dins, si us plau, que hi tinc una cosa que us interessarà.

Enric Valor, «Els guants de la felicitat», dins Rondalles valencianes 2 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 76