Margarida Blanca, ben agraïda, li féu un bes com l’hauria pegat a la seu pròpia jaia, i es disposava a marxar, però Marieta encara li va dir:
   —Jas aquesta avellana. Si mai et veus en un pas dificultós, la parteixes i trobaràs ajuda.
   La fadrina li donà les gràcies, s’alçà l’avellana en la butxaca, digué «adéu» i se n’anà.
   I fent camí tot el dia, després d’haver dinat vora la font de Cocentaina i trobat aquell barranc tan fondo i tan llarg, a poqueta nit feia cap a la fresca canal que li havia dit Marieta, on tot eren bancals de sembradura encara verda, puix aquells paratges alts són de collites tardanes; i no massa lluny va albirar, vora camí, una casa estranyament alta.
   —Aquesta deu ser —digué a mitja veu.

Enric Valor, «El rei Astoret», dins Rondalles valencianes 4 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 29

—Mira, fadrí —parlà per fi la formigueta des de dalt de l’orella de l’ase—: pren aquesta banyeta del meu cap. Si en alguna avinentesa t’ix al davant un perill gros, toques la banyeta i fas: «Déu i formiga», i et tornaràs una formigueta tan xicoteta com jo.
   Adolfet s’ho va alçar tot ben alçat en una butxaca i s’acomiadà d’ells, i tot seguit féu cap al romer d’on eixia el Gegant del Romaní. D’allí, al castell, igual que la primera vegada: l’escala, el passadís, la platja solitària, la barca, la travessia del mar i l’arribada.

Enric Valor, «El Gegant del Romaní», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 25