Mentre esmorzaves has demanat a la mare si s’acostava algun canvi de temps significatiu, i t’ha dit que no. En teoria, filla, demà hauria de fer el mateix dia que avui. Però no se sap mai, com que el temps ha embogit… Que no, mare, que el temps ja ha posat seny, li has dit. La Bruna, que ja no està tan enfonsada, t’ha respost amb un «tant de bo» que li ha sortit de l’ànima.

Eva Piquer, La noia del temps (Barcelona: Cruïlla, 1997)

De la seva arribada a la casa Formosa en tinc un record força clar. Al menjador, amb la iaia Dolores i les meves tietes, s’hi havia reunit una quantitat considerable de persones: parents i amics de la família. Es van haver d’aplegar totes les cadires de la casa. La meva idea és que tota aquella gent, relacionada amb la família Formosa i amb les seves idees dretanes, estaven a l’espera del «pecador penedit» que a partir d’ara havia de posar seny. És així com ho recordo. Jo estava del tot desconcertat i, amb el meu cosí Camilo, em vaig amagar sota el bufet de potes altes de què he parlat en un text anterior. Quan els meus pares van posar els peus al menjador, el pare va rebre les salutacions dels presents i a mi em van fer sortir de sota el bufet. Jo ja havia fet set anys. En feia tres que no veia el meu pare i era difícil que el reconegués en la persona que em va abraçar i em va fer un petó.

Feliu Formosa, Sense nostàlgia (Barcelona: Proa, 2015), pàg. 101-102