—Però què hi fan?
   —Ja t’ho diré: una feina fina, si ho vols saber. Primer va ser una biblioteca per a les dones, saps? A Santa Anna. Prou que me n’havien contat, de coses, i totes bones. Però se’ls va fer petita. La biblioteca se’ls va fer petita i les ganes de fer coses se’ls van fer grans, perquè doña Paquita, que és qui ha posat el fil a l’agulla, és allò que se’n diu una dona amb coratge, de les que no s’aturen davant re. Diu que la dona obrera és la més necessitada de coneixements i que no tenir mitjans per saber un altre ofici és el que les aboca a malviure quan no hi ha treball. Per això s’ha empescat la Cultura.
   —La Cultura?
   —Sí. Hi fan classes, a la Cultura. De moltes coses. Jo vaig a costura, però hi fan moltes coses.

Núria Pradas, La noia de la biblioteca (Barcelona: Columna, 2014)

Ja des del mateix any de la fundació [1907], l’Institut d’Estudis Catalans posà fil a l’agulla i començà a treballar: emprengué missions arqueològiques a diversos llocs de Catalunya, fixà un programa de publicacions i començà a gestar una biblioteca de referència per a la cultura catalana.

Salvador Alegret, Petita història de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona: Mediterrània, 2007)