En literatura hi ha una espècie de llei que podria formular-se així: els autors còmics solen ser persones molt tristes; els autors seriosos i plumbis, persones divertides. En la literatura anglesa sembla que aquest fet és molt corrent. En tot cas, la literatura sembla ser el gran remei contra l’avorriment. La gent llegeix perquè s’avorreix. El fet vol dir, en definitiva, que els escriptors sempre es guanyaran —més o menys, és clar— la vida. Els sociòlegs diuen: la gent cada dia llegeix més. La cultura progressa, va endavant. No. El que progressa i va endavant és l’avorriment.

Josep Pla, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979), pàg. 171

Segons el nostre enviat especial a Montserrat, hom havia especulat amb la possibilitat que el sacerdot triat fos el mateix abat de Montserrat, el bisbe de la Seu o monsenyor Escrivá de Balaguer. Però en un gest que honora la rància família Vilabrú, qui presidí la cerimònia fou un humil i jove capellà rural, mossèn Fernando Rella, teòleg brillant malgrat la seva jovenesa, potser una mica pesadet perquè el sermó va ser plumbi, rector de la parròquia de sant Pere de Torena, idíl·lic i remot indret pirinenc conegut avui pel món civilitzat precisament per les magnífiques instal·lacions aptes per a practicar-hi l’esport de neu que cada dia té més adeptes.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005), pàg. 285