Definició
Onomatopeia del soroll d’un cop sec, com el que fa una cosa que colpeja una superfície dura, del so de les castanyoles, o del que fa una gota d’aigua quan cau.
També: plonc, cloc… Amb ‘cloc-cloc’ hom imita la veu de la gallina.
Usos
—Pedro, abans de passar lliçó, m’agradaria tocar una cosa.
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Barcelona: Edicions de 1984, 2008), pàg. 117
—Tu mateix, si ets servit.
Em vaig posar al piano i vaig atacar de memòria el nocturn número u en si bemoll menor de Chopin. Tècnicament era senzill; m’estalviava el risc de tocar com qui fa manualitats. Començava amb uns arpegis pinzellats a la mà esquerra, de seguida la melodia lliscava dits avall per la dreta, i acudien llestíssims al polze els quatre fas repetits del tema principal, quatre gotes que queien emplomades plonc plonc plonc plonc i que jo solia tocar com si cada gota fos un concentrat de tristesa crònica, de llençols freds i tos de tísic, de cortines pesants, núvols d’opi, cartes lacrades i magnòlies esquitxades de sang…Estaven perduts. Del tot, vaja. Ara Ullgran apuntava amb tota la ràbia del cos el trabuc a la cara de Banga.
Joan Barceló, Ulls de gat mesquer (Barcelona: La Galera, 1979)
—El cap se t’esmicolarà, cultivador. Jo no perdono els traïdors! …ep! Però què em passa? El ferro del trabuc se’m desfà als dits com mantega tendra!
Ploc! I de sobte Ullgran va perdre el sentit. Un roc li havia rebotat a les temples. Ni tan sols va gemegar: va caure a terra com un tronc pesat. El roc havia sorgit de la fona d’Eloïm i… compte!, que ara un altre roc brunzeix i, ploc!, apaga el llum d’oli que il·lumina l’estança mentre se sent un crit:
—Corre, Banga, cap a la porta!
Els quatre bandolers, encara astorats, no sabien com remenar-se dins la foscor.
Tema de la setmana
Les onomatopeies són coses petites però molt potents i fins transparents. Aquesta setmana en veurem unes quantes.