Recordo que quan érem sols a casa i m’avorria perquè ell havia de treballar em muntava paratges meravellosos al rebedor. Dues cadires l’una al damunt de l’altra amb paper de plata al cim formaven una cascada meravellosa; un penja-robes amb una manta al damunt, una muntanya, i un llençol cobrint una escala era una tenda al mig del desert. Això em donava corda per a hores d’entreteniment.

Carlota Benet, Papitu. El somriure sota el bigoti (Barcelona: Columna, 2018)

Es va treure l’americana i la va deixar damunt del llit i se’n va anar fins a la finestra i es va quedar allí, plantat, com si fos de fusta. No gosava dir-li res. Vaig agafar l’americana i recordo que caminava de puntetes com si hagués entrat a l’església en el punt que alcen Nostre Senyor; i vaig penjar l’americana al penja-robes de darrere de la porta. I el meu marit estava allí, quiet, de cara al jardí i d’esquena a mi. M’hi vaig acostar i sense ni donar-me temps de preguntar-li què li passava es va girar i se’m va abraçar, i, sap?, plorava… I plorava desconsoladament, com jo a les nits que havia estat més trista.

Mercè Rodoreda, «La sang», dins Vint-i-dos contes (1958)