Una oient ens va dir que pèlag —o pèlec, s’admeten les dues grafies— era una paraula pròpia de Capellades i que volia dir ‘toll d’aigua, aigua embassada’. De seguida ens van arribar més pèlags com a nom comú de Gelida i Sant Sadurní d’Anoia. I topònims, com el barranc dels Pèlags del Montsant, l’espai protegit conegut com els Pèlags de Vilobí del Penedès i el Pèlag de les Bruixes de la riera de Sant Quintí de Mediona. Com podem veure, la majoria de testimonis provenen de l’Anoia, des d’on trucava la primera comunicant.
   En tots els casos, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de ‘gorg‘, un punt d’un riu en què el llit és més profund i l’aigua s’hi estanca. Curiosament, però, l’origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l’aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir ‘alta mar, mar obert’.

Ramon Solsona, A paraules em convides (Barcelona: Columna, 2005), pàg. 138-139

                                     I posem que
tres parallamps fan un bosc futurista,
i un mar de teules un pèlag profund,
i dos pardals un món ple d’esperança.

Miquel Martí i Pol, «Aigües als ulls», dins La pell del violí (Barcelona: Empúries, 1987)