Aquests dies, arran de la victòria de Donald Trump, als Estats Units s’ha posat de moda dir que el populisme creix per culpa del «dèficit de futur». L’expressió, també aplicable a aquesta Europa desorientada, significa que els joves estan convençuts que viuran pitjor que els seus pares. D’aquí neix el seu descontentament i l’enrabiada vital que els du a estripar les cartes del sistema conegut i, com que no hi tenen res a perdre, decideixen votar candidats que tenen la virtut de parlar pel broc gros, sense que després ningú no els faci bufar en un control de demagògia.

Xavier Bosch, «Dèficit de futur lingüístic» (Ara, 17 de novembre del 2016, reproduït a Un pam de llengua. Una tria d’articles d’InfoMigjorn (Andorra: Centre de la Cultura Catalana, 2017)

En qualsevol cas, a Alfonso Guerra se li podrà retreure la brutalitat corrosiva amb què acostuma a expressar-se, però no se’l podrà acusar de mentider. Al contrari, la seva especialitat consisteix a amollar, pel broc gros i sense contemplacions, les veritats com punys (punys que etziben mastegots, vull dir) que ningú més al seu voltant gosa formular en veu alta.

Sebastià Alzamora, «Cantar les veritats (socialistes)» (Ara, 29 de novembre del 2011)