Definició
Dit de la persona que sol menjar molt pa, que li agrada molt el pa.
És un panarra, ja ha acabat de dinar i s’està menjant encara es menja mitja barra de pa. [Sobre aquesta correcció, vegeu més avall els comentaris 👇🏼]
Els panarres de les Corts: nom que es dóna satíricament als veïns de les Corts (Barcelona), des d’un any en què per la festa major s’acabaren tot el pa i hagueren d’anar a Sants a cercar-ne (DCVB). Els Panarres és el nom de la colla castellera de les Corts, tot i que només actuen a les festes del barri.
Etimologia
De pa (del llatí panis, mateix significat) amb el sufix -arra (d’una forma preromana -arra, amb valor augmentatiu).
Usos
Hi havia un maître a l’Hotel Colón que tenia una visió de la política de la República molt clara. Deia als seus empleats, quan hi havia un banquet polític: «Si són de la Lliga, porteu més pa; si són carlins, porteu més vi; i, si són radicals, vigileu, que s’emporten els coberts». És una visió caricatural de la II República que trobo deliciosa, sobretot tenint en compte la tradició de panarres que tenim els catalans. La meva àvia cubana deia sempre que, a l’Havana, al seu temps, es deia: ¿Invitado catalán? Trae más pan.
Miquel Batllori, Records de quasi un segle (Barcelona: Quaderns Crema, 2000), pàg. 114Quan volia ponderar les virtuts de la frugalitat i l’austeritat, el meu pare deixava anar aquesta frase rimada: «Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.» En realitat el pare, que era un panarra que acompanyava amb pa fins i tot la pizza, recitava igualment la frase el dia que senzillament menjava per postres nous amb pa. Vull dir que no li calia el pretext de l’admonició moralista per proferir-la.
Manuel Cuyàs, Enamorats de l’Audrey Hepburn. Notes de cada dia (Barcelona: Proa, 2015)
Tema de la setmana
Mots panarres
Excuseu les meues observacions empipadores, pero, jo, diria, en bon català:
És un panarra, ja ha acabat de dinar i
s’està menjantENCARA ES MENJA mitja barra de pa.Em sap greu, però, abans, del temps de l’avi, la construcció “estar + gerundi” no era catalana.
Al meu padrí, quan algú li demanava: “Com anem?”, ell responia bonament: “Anem fent…” per significar que menava la seua barca tranquil·lament, sense entrebanc, i no “Estic fent…” (expressió que, aleshores, no tenia cap sentit) ??
Abans, la construcció típicament catalana era: “anar + gerundi”
Amic Joan Bosch, celebro la teva observació, que per mi no és gens empipadora, sinó aclaridora i útil.
He pensat sovint en aquest vici (no sé si, vist el panorama, encara podem parlar de vicis). Comparteixo –i espero no ser jo sol– el principi que aquesta mena d’oracions es construeixen amb el verb “anar”.
A part, per als que tinguin l’antiga Gran Enciclopèdia Catalana, recordaré que aquest punt, “anar + gerundi”, ja és posat en qüestió per Gabriel Ferrater a l’article “català” referit a la llengua.
Procuraré escanejar-lo i posar-lo a disposició dels possibles interessats o curiosos per coses que s’han perdut.
Amic Ramon Torrents, gràcies per compartir la meua observació de manera positiva. Com que ningú no responia, anavi dubtant de jo mateix i pensavi ser una mena d’extraterrestre demet dels subscriptors de RodaMots…
Acabi de fer una llambregada als diccionaris i he trobat, a l’entrada “anar” del Diccionari.cat:
13 Seguit d’un gerundi, indica la continuïtat d’una acció. Els malalts es van posant bé.
A l’entrada “estar” no he trobat res de semblant. Així que el Diccionari.cat encara no ha acceptat la construcció forastera “estar + gerundi”.
Gràcies, Joan!
Aquí deixo la petita síntesi de Gabriel Ferrater sobre “L’estructura sintàctica” del català inclosa a la Gran Enciclopèdia Catalana.
https://goo.gl/cGtfyd
Farà profit?
Des de petit m’han explicat aquest rodolí de la Princesa de Sous. Però ara veig que molts pobles porten l’aigua al seu molí i se’l fan seu. Fa poc vaig llegir: “Si haguera sabut com n’eren de bones les nous amb pa encara seria la Princesa d’Organyà”.
A banda del significat que recolliu, a Alcoi aquest mot (en femení) també s’usa en un altre sentit: “Pa molt gran, especialment si està deformat: 1) En el sopar s’ha menjat una panarra mullant en el fregit de tomaca, que esta nit vorem si pot dormir. 2) ¡Pote!, ¿tota eixa panarra vols menjar-te? En acabant estaràs inflat com una bóta, ja ho voràs” (El valencià de sempre, 2015).