Panarres

 

Manuel Cuyàs

 

audreyhAnava amb cotxe, va ser l’hora de dinar i em vaig aturar en un restaurant de l’autopista. De vegades em ve de gust el menjar que donen a les autopistes, com altres vegades m’hi ve el dels avions. Cada cop tinc menys manies.

Com que anava sol i alguna cosa havia de fer, vaig fixar l’atenció en un home que va venir a seure a la taula del costat. Aquest senyor va engolir, primer, un entrepà d’un pam quadrat que contenia xoriço. En acabat va atacar un altre entrepà, també d’un pam, aquest cop de pernil. A mi em va semblar que havia d’haver quedat satisfet, però llavors es va aixecar per demanar que li fessin un entrepà de llom amb formatge. L’entrepà de llom amb formatge era de dos pams. Per postres va escollir aquella pasta que anomenen canya i que era llarga i torrada com el tible d’una cobla de sardanes. Vaig mirar la constitució de l’home. No feia gens de panxa, o no la feia proporcionada a la ingesta de farina enfornada, que devia ser el seu règim habitual.

Uns dies després, ves quina cosa, vaig trobar en El quadern gris una anotació en la qual Josep Pla explica que la seva àvia Marieta tot ho menjava amb pa, fins i tot el pa de pessic. Vaig pensar en el meu pare, que actuava igual: amb la fruita fresca o seca, pa; amb els torrons, pa; amb la crema, pa, i quan van arribar les pizzes les va acompanyar sempre amb pa. Pla atribueix «l’apetència de pa» de la seva àvia als seus orígens pagesos, «quan a les masies la base de l’alimentació era el pa, gairebé exclusivament». Jo feia originar la del pare a la guerra i la postguerra, que són episodis que sempre ho expliquen tot. Si hagués llegit el fragment de Pla o hagués evocat el meu pare sense haver-me trobat prèviament aquell home, hauria pensat que ens referíem a coses que eren normals anys enrere. Però el cas és que havia trobat aquell home: un panarra rodó i acabat de l’era contemporània. Què n’hem de pensar? A què és degut el seu desfici? Als orígens pagesos, no. A la guerra, tampoc. Només podem pensar que les conclusions sempre són provisionals i que sempre hi ha algú a l’autopista que en suggereix de noves. Senzillament: hi ha gent a qui li agrada molt el pa.
 

 ℵ

 
Quan volia ponderar les virtuts de la frugalitat i l’austeritat, el meu pare deixava anar aquesta frase rimada: «Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.» En realitat el pare, que era un panarra que acompanyava amb pa fins i tot la pizza, recitava igualment la frase el dia que senzillament menjava per postres nous amb pa. Vull dir que no li calia el pretext de l’admonició moralista per proferir-la.

Es tracta de la coda d’un conte. Hi havia una vegada una marquesa, la marquesa de Tous, que tant per dinar com per sopar només acceptava ingerir la part més exquisida i amagada del filet de vedella. Com que feia fàstics a tots els altres aliments, fossin verdures, peixos o altres tipus de carn, i com que el principi alimentari l’obligava al sacrifici de dos animals per dia, amb el temps l’hecatombe va conduir la marquesa a la ruïna i a la renúncia del títol. Va anar a captar, fins que una nit va trucar a la porta d’una masia demanant una mica de menjar. El pagès que la hi va obrir només disposava d’unes nous i d’una mica de pa, i la dona ho va acceptar perquè ja no podia més. Les sobres li van resultar tan suculentes, tan superiors als filets dels temps d’esplendor, que ella mateixa es va dir: «Si la marquesa de Tous hagués sabut com era de bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tous.»

A mi em sembla que, a hores d’ara, molts que havien estat banquers, grans i enconxats empresaris, i fins i tot una gran part d’efectius de la societat en general es troben davant la taula de casa i, quan recorden aquell deixar-se anar pels restaurants i aquelles llagostes que encara cuejaven, pensen que més els hauria valgut el règim de les llenties amb un tall de cansalada.

L’atribolat, embargat i arrossegat pels tribunals senyor Urdangarin va ser vist amb la seva dona, la infanta Cristina, dinant o sopant com si res al Via Veneto, que és dels restaurants més cars de Barcelona. Els ducs –perquè dels ducs de Palma parlem–, es veu que són refractaris a les ensenyances de les marqueses. A Palma els han escatimat un carrer, el rei pare no els vol ni ensenyar i se’ls queden les propietats, tot per no haver conegut, per a ells i els seus fills –de moment–, les excel·lències d’un plat de macarrons.

Manuel Cuyàs, Enamorats de l’Audrey Hepburn. Notes de cada dia (Barcelona: Proa, 2015)