Hi ha un munt de dròpols al món que haurien de ser més ganduls. Els militars, per exemple. Aquests que envien tancs cap a Croàcia. Els brètols del narcotràfic. Els traficants d’armes. Els que destrueixen l’Amazones. Aquests no tenen diumenges. No s’hi ensopeixen, als capvespres. No busquen subterfugis consoladors, com un bon passeig, un llibre a les mans, una tertúlia amb els amics.
   Ja ho deia aquell: si poguéssim aconseguir el silenci dels babaus i la peresa dels malvats, potser el món aniria d’una altra manera. I els filòsofs com Sèneca no rondinarien tant.

Montserrat Roig, «La peresa dels malvats» (1991), dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 2018)

Al meu poble hi ha un pagès que té un pas lent però ferm, més ben dit, lent i ferm, que sempre és igual, tant si és dilluns com diumenge, tant si fa bo com si l’enxampa a mig camí de casa un bon xàfec. No coneix la pressa. Són unes passes fetes de paciència i parsimònia, hi ressona la saviesa de la lentitud. Però arrosseguem, culturalment, la connotació de negativitat associada a la lentitud, perquè, per exemple, i sense anar més lluny, la «lentitud a pensar, a judicar» és la definició de la peresa, el darrer dels pecats capitals!

Agnès Esquirol, «Amb parsimònia» (La Fura, 19 d’octubre del 2017)