Ja s’ha fet del tot de dia, i li ha costat, que d’ací a no res estrenarem un nou hivern. Ho sé per la claror que entra pels foradets de la persiana… Si no m’enganye, deuen ser vora les nou i mitja, i no les deu, com marca eixe rellotge tan remodern i tan poc amanós que em va dur d’Andorra un dels nebots. Vejam les campanes de l’església, quina hora diuen que és…, exacte, i mitja clavades: era el primer toc a missa de deu i jo, ací, amb alifacs per a donar i vendre!

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

M’agrada el paisatge cultivat del secà valencià, amb les seues fèrtils ressonàncies clàssiques; m’agrada més que no l’erm, amb marges caiguts, roca eixuta o selva de punxes. Entenc que alguns europeus busquen com a refugi reparador aquestes mig secretes valls, per sentir-se com els Durrell a Grècia o els Graves a Mallorca… en altres temps passats. Semblen tan lluny i tan prop de tot, aquests valls amanoses! I és que, per aquest temps, les comarques interiors del territori valencià es fan més mirables i admirables que mai, amb la seua bellesa humil. Mil i un verds al camp puntejat de vermells de roselles i de cireres com arracades alegres. Joiosa, aquesta estampa lírica, mig d’Horaci mig d’Espriu.

Josep Piera, «A Pepe i Geni» (Levante, 18 de maig del 2008)