—Ho sé…, i de poc els va anar que no se’n surten… Tant de bo el meu pare hagués tingut algú amb poder suficient que es posés de la seva banda…, però va estar envoltat de traïdors… Pere de Fenollet, jugant a dues bandes, el molt caragirat, encara en va sortir ben parat.
   Elisabet calla de cop, emmudida pel ressentiment.
   —La traïció fa molt mal, sobretot quan ve de part de les persones en les quals confies —rebla na Blanca—. Bernat de So també es va passar al bàndol del rei Pere…

Maria Carme Roca, El pont de fusta (Barcelona: Barcanova, 2004)

   —I l’altra gent? —va gosar dir la Tina al cap d’un segle.
   —Callaven. —Ara mirava la Tina als ulls—: En aguet poble sempre s’ha callat molt. Hi ha hagut molt caragirat.
   —Mama…
   —Les coses com són. Posar un carrer a nom del bord que va denunciar les meues filles perquè les va sentir parlar a estudi… —Va mirar cap a l’infinit, com si dubtés si continuar o no—. És clar que haurí sigut pitjor que li haguessen dedicat un carrer al Targa.
   Amb delicadesa, la seva filla a la Tina, com excusant-se:
   —Han passat seixanta anys però encara ho tenim clavat al cap. —Va fer un somriure tímid—: Sembla mentida, oi?

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)