Silenci de l’alta nit!
L’aigua del port és quieta
i tèbia com un coixí.
El cel és pàl·lid i tendre
com si fos humitejat
de rosada matinera.
La nau s’adorm a poc a poc
sota els ulls del sentinella.

Tomàs Garcés, «Vaixell que dorms en el port…», dins Vint cançons (1922)

La tarda de maig ha portat un poeta que plorava la mort precoç d’un compositor que estimava les primaveres. Tots plorem una mica i no sabem si és la rosada. Plorem l’any que no sabem si acaba o comença, si és un any més o menys, i el rebem com un vaixell que arriba amb càrregues sempre diferents.

Olga Xirinacs, Música de cambra (Barcelona: Destino, 1995), pàg. 65