Jo no em vull autoqualificar de bohemi perquè tota la vida he treballat com un lladre. Ignoro com a experiència pròpia què és la mandra i mai no he pogut passar més enllà de mitja hora sense fer res. […] A casa, tot sol, he estat incapaç de romandre assegut en una butaca inactiu. Imperiosament he hagut de llegir, o escriure, o dibuixar, o clavar un tac a la paret, o adreçar els quadres torts, o anar a la cuina i rentar els plats. O desembussar el lavabo del bany petit o mirar si em queda prou esmalt acrílic per donar una altra capa a la farmaciola. Són així com jo, els bohemis?

Avel·lí Artís-Gener, Viure i veure, vol. 3 (Barcelona: Pòrtic, 1991), pàg. 161