Amb pas senzill,
gasta el terra i sabates
que paga ell.
Còmode o no,
gasta autobús a dojo,
que paga ell.

Ovidi Montllor, «Ell» (1971)

Ell reia una mica, i a mi em continuaven rodolant llàgrimes avall pel Jean-Paul i pel fill que no havia tingut. Per una història esguerrada que se m’havia endut la joventut. En Jordi va intentar tocar-me els pits, i jo vaig saltar, prou, vés-te’n. I vaig anar a l’habitació per posar-me la roba que m’havia tret. Ell es va quedar palplantat a mig passadís. Encara, quan jo sortia de pressa vessant llàgrimes a dojo, amb un foc a l’estómac i amb el cap que m’esclatava, vaig sentir que deia, ai, noia, mira que n’ets, d’esquerpa.

Blanca Busquets, Paraules a mitges (Barcelona: Rosa dels Vents, 2014)