La dona d’aspecte irascible deu haver rebut el meu anònim, perquè ha vingut a l’hotel dels afores i ha esperat asseguda a recepció durant un parell d’hores. En sortir, l’home del mostrari sense mostrari, lívid i amb veu farfallosa, ha embastat un seguit d’excuses inversemblants.

Eduard Márquez, «Pandèmia I. Avorriment», dins Zugzwang (Barcelona: Quaderns Crema, 1995), pàg. 14

                                    Tot, sempre, 
té el seu equivalent: 
                                      la nit una pissarra plena 
d’estels de guix, el dia un cavall blanc 
vora la mar, l’hivern un vell decrèpit 
i farfallós, la primavera un crit, 
l’estiu incendis, crepitar de boscos, 
la tardor vent d’aram, pàmpols morats, 
vermells de posta. 

Joan Vinyoli, «L’equivalent», dins Cercles (1979)