Reformistes de bo de bo, aconsegueixen un positiu esclat sobretot en el període d’eufòria que transcorre des del 1906 al 1909. La reunió de tots els partits catalans, des de la màxima dreta a l’esquerra federalista, era el resultat, en gran part, d’una tendència reformista dels nuclis més atrevits de la Lliga.

Maria Aurèlia Capmany, El feminisme a Catalunya (Barcelona: Nova Terra, 1973), pàg. 53