Definició
1 Compadir.
Haver de fer aquesta caminada amb el temps que fa: ja et planyo. Després de tot el que li va passar, qui no l’hauria planyuda? És de plànyer, pobre noi, sense ningú que l’ajudi.
2 Estalviar (un esforç, un mitjà, etc.); estalviar esforços (a algú).
Deixa-ho ben acabat: no hi planyis el treball. Si vols educar un infant no l’has de plànyer ni protegir-lo massa. Poca cosa fas tu: et planys molt.
3 Queixar-se, expressar el propi malcontentament.
Es planyen de la seva mala sort. Ell es planyia que els seus amics no l’havien ajudat.
Etimologia
«El verb plànyer, documentat d’ençà del segle XII, és provinent del llatí plangere, que volia dir ‘plorar fort’. Aquest significat és el que tenia originalment i el que ha romàs en castellà (plañir) i en italià (piangere). Plànyer té dues característiques que el fan difícil de traduir: per una banda, la varietat de significats i, per una altra, el fet d’haver originat unes certes expressions fixades, amb un valor molt precís», diu Jordi Badia i Pujol a No val a badar.
Usos
Doncs l’avi, amb molta paciència, el va ensenyar i va transformar-lo en un gos republicà; quan li deies: «Visca la República Federal!», saltava i remenava la cua que donava goig de veure; en canvi, si li preguntaven: «Vols rei?», feia que no amb el cap i posava mala cara! L’àvia m’havia parlat sovint d’aquesta feta, tot planyent-se’n: «Tan bo que era el teu avi —deia—, i ja veus quins acudits tenia».
Maria Àngels Anglada, Les closes (Barcelona: Destino, 1979), pàg. 131El pare no era més que un soldat —un soldat convençut, això sí, de la causa per la qual lluitava—, i a la ciutat sabien que ell va ser dels primers a unir-se a les milícies populars republicanes. La mare murmurava amb preocupació que després de la guerra no vindria la pau, sinó la revenja. «Ai, dels vençuts!», se’n planyia.
Toni Cucarella, Dones d’aigua, hòmens de fang (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 38
Tema de la setmana
No planyem mots, aquesta setmana: els traiem tots de No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles, de Jordi Badia i Pujol. Ja n’ha sortit la segona edició!
No em puc estar de contestar el fet que plànyer sigui intraduïble: el verb francès plaindre vol dir exactament el mateix que els significats 1 i 3. Pel que fa al segon significat, fins al segle XV, si bé avui ha caigut en desús, també es podia utilitzar en aquest sentit. 1452 : ne pas plaindre sa peine (no estalviar esforços).
L’origen és el mateix, del llatí plangere i, cosa curiosa, un diccionari francés en dona un significat una mica diferent del que doneu (tot i que sí que parla de dolor) :
Du lat. plangere «frapper», «se frapper la poitrine en signe de douleur, d’exaltation», «se livrer aux transports de la douleur, se lamenter, pleurer quelqu’un, quelque chose» (pegar-se el pit pel dolor que hom sent).