Òbric els ulls. Mentre dormia, al llit, la sesta, he somiat que el meu cos creixia, s’allargassava.
   M’alce amb cura, ajupint el cap, per no entropessar amb el sostre.

Manuel Baixauli, La cinquena planta (Barcelona: Proa, 2014), pàg. 236

Els senyors, els canonges i els gats viuen en una perpètua sesta. Les campanes de la Catedral, lentes, clamoroses, regulen les seves existències. Cap al tard, les senyores van a la novena i resen pels avantpassats. Totes descendeixen de la Conquesta de Mallorca. El pes dels segles fatiga les espatlles i inhabilita per a l’acció. El més estàtic esdevé el més moral. Sobretot cap estridència, cap desordre.

Llorenç Villalonga, introducció a Mort de dama (1965)