La Coixa, però, gens no es malfià de tot allò, no hi donà importància. Si d’una cosa entenia ella era d’homes despullats abans, al mig i després de boixar i aquell estat melancoliós, enutjat, era comú a molts, després de la buidada. Per això resolgué que un vermell d’ou, mesclat amb vi dolç, que només es gordava en aquella casa per a parroquians molt distingits, ajudaria aquella criatura a reviscolar l’esperit.
   —Supòs que tens gana. Ahir estaves retut. No te moguis. Te duré cosa bona.

Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994), pàg. 230