Fa exactament un mes vam fer tots tres aquest trajecte. Després de sopar a casa de la meva amiga amb els nens, ens va enganxar un xàfec impressionant. En pocs minuts, al voltant nostre, els cotxes es quedaven parats al mig del carrer Acadèmia, i la gent baixava a empènyer-los perquè l’aigua arribava a l’alçada del parafang. Estàvem eufòriques davant l’aventura. Nosaltres dues, ell no.

Imma Monsó, Un home de paraula (Barcelona: La Magrana, 2006), pàg. 77

Sola amb Toinette i dues o tres persones de servei, Pauline se sentia lliure. Tocava el piano, feia llargues passejades, anava en carretel·la fins a un poble veí a menjar-se un gelat, mirava el cel a la nit, les sortides i les postes de sol. Maleïa la pluja que la tancava a casa, els xàfecs que esfullaven les roses dels rosers.

Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (Barcelona: Columna, 1995)