Quan va caure la nit, el rei es trobà sol i perdut. Com que no li mancaven encara forces ni astúcia per a eixir dels entrevals que se li presentaven, el primer que pensà va ser deixar les altures i cercar un abric, barraca o cova on recollir-se i esperar la llum del dia.

, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 3 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 83

Margarida li va donar les gràcies i se n’anà amb una ametla que li regalà Roseta tot dient-li:
   —Mira, fadrina: si et veus en un entreval perillós, la trenques i trobaràs ajuda.

Enric Valor, «El rei Astoret», dins Rondalles valencianes 4 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 30