I, fins i tot, en una ocasió, vaig observar com s’adormia, al bell mig de la seva xerrameca, un conferenciant ensopit. Quin inefable plaer! La seva veu es va fer monòtona, es va entorpir la seva llengua i finalment va anar relliscant sobre les seves planes, capcinejant, en un suprem i inútil intent de mantenir-se despert. Tan sols el va poder despertar l’agraïda ovació del públic.

Nèstor Luján, «Conferències i conferenciants», dins L’art de citar (Barcelona: Ara, 2004), pàg. 43

Un cop vaig sentir dues dones mantenir la conversa següent; l’una afirmava: «Per conquerir el cor d’un home has d’apuntar al seu estómac»; davant això, però, l’altra va esbossar un mig somriure picant, i va capcinejar mentre deia: «‘Vols dir, estimada, que no apuntes massa alt? Potser necessites lliçons d’anatomia». Ara sé que en el fons parlaven de literatura.

Melcior Comes, «La vida després del crític» (Caràcters, núm. 44, juliol 2008)