S’atribueix a Salvador Dalí la matisació d’un tòpic popular: «El més important és que parlin d’un, encara que sigui bé», diuen que va dir el geni de Portlligat, i sembla que el nostre magistrat predilecte de l’Audiència Nacional s’hagi pres la frase com una divisa. L’home no para de fer coses que efectivament li reporten una forta presència pública però que acostumen a acabar en poc i brut. Arrencada de cavall i arribada de somera, aquest és el modus operandi habitual en el senyor Garzón. En fi, la inconsistència del personatge és prou coneguda, però el que resulta xocant és que, tot i així, trobi sempre una claca d’ànimes càndides disposades a aplaudir-li les cucamones. Per on passa Garzón no torna a créixer l’herba, només les carpetes tancades en fals.

Sebastià Alzamora, «Garzón, el surrealista» (Avui, 10 de desembre del 2009)

Tots els projectes i tota la gestió de Francisco Camps des que és president de la Generalitat Valenciana es podria resumir en una dita molt popular: arrancades de matxo i parades de burro. Des que va prendre possessió del càrrec de màxim mandatari valencià no ha parat d’anunciar ambiciosos i grans projectes, grans propòsits inicials que, a l’hora de la veritat, s’han dissolt en el no-res: s’han convertit en fum. El darrer episodi d’aquesta nova manera de governar ha estat la, fins ara, frustrada reforma de l’Estatut.

Salvador Vendrell, «Parades de burro» (Levante, 4 de maig del 2005)