—Fa temps que el tenim no sé com —anava dient mentrestant la seva mare—. Sempre està tot malmirrós, que sembla que hagi perdut la memòria de com es fa per riure.
   —I això? Que li’n passa alguna?
   —Si de cas ell s’ho sap; perquè, filla, no en puc treure l’aigua clara. Sempre em respon que no té res, que res no li fa mal… I sempre el veuràs amb un posat, que no el mostraria pitjor si acabés de perdre pare i mare.

Josep Pous i Pagès, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (Barcelona: Edicions 62, 1985 [1912])

   —Aristides —es va dir l’esmolet, malmirrós—, això no pot anar ni amb rodes. Ja no saps ni cantar. Tan bé que t’eixia abans aquest tango! Si el brodaves! I ara, res de res. És clar que, abans, era una altra cosa: tenies feina. ¿Com vols cantar bé si fa mesos que no esmoles ni un mal punxó? Món de Déu! No pots estar mai tranquil. Sempre t’han d’empipar amb una cosa o altra. A veure: quina falta feien en aquest món els ganivets de fulla de serra? Cap, penso jo. I les màquines d’esmolar que fan anar amb l’electricitat? Ni una, ni mitja!

Jesús Moncada, «La lluna, la pruna», dins Històries de la mà esquerra (1981)