Soc el senyor Bartomeu, vostè deu ser la Lluïsa, oi, la germana de la Teresa? I tant que soc la Lluïsa, jo. I a ell li va semblar que tindrien feina a polir aquella noieta de camp. I ella potser ho va notar i no se li va acudir res més, per mostrar humilitat i servilisme —que era el que havia vingut a fer—, que fer-li una reverència, com si fos un déu, un monarca o qui sap què.

Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Barcelona: Rosa dels Vents, 2020)

—Sap què passa? Que els temps han canviat. Ara imagini’s un d’aquests joves compositors, què sé jo, aquest xicot que es diu Arenas, i que diuen que val molt, o el ja famós Puigbató, que té una certa gràcia, oi que em comprèn?, doncs si es posen a treballar i alhora han de cuidar de fer festes a la mainada, o han d’anar de vacances per donar gust a les seves senyores… La meva generació, dissortadament, s’acaba en mi. Sense una Clàudia, tan magnífica, resolent els petits, però indefugibles, problemes de cada dia, com fer una obra seriosa?

Isabel-Clara Simó, Homes (Alzira: Bromera, 2010)