Es mirà a l’espill i es va trobar vell. Vell i cansat. Aquell dia, ja no va eixir de casa, i tampoc preparà res per a menjar. Es va posar un vestit gris, unes ulleres fosques i començà a dir que ho veia tot negre, molt negre. El pare i la mare van veure aquell canvi com una sacsejada en la vida de l’avi i arribaren a témer per la seua salut.

Maria Dolors Pellicer, Les ulleres de l’avi (Alzira: Bromera, 2006)

Deu minuts després la casa era plena de bòfies. Havia comparegut el comissari Fernàndez que, com sempre, remugava:
   —Aquests xicots!… Es droguen, perden el cap, ho veuen tot negre i se suïciden.
   —No ho crec pas, comissari. No aquest cop. A aquest noi li han fet la pell.

Jaume Fuster, «La lluna en un cove», dins Les claus de vidre (Barcelona: La Magrana, 1984)