Don Quixot va pel món amb els ulls —o el cap— intoxicat d’il·lusió, i això era la forma més segura de perdre el món de vista, com sol dir-se. No veia allò que tenia davant del nas, sinó el que li dictava la imaginació o la voluntat. Cervantes ja ens havia advertit que el seu home estava com una cabra, i suposo que la psiquiatria actual té ben estudiada i catalogada la malaltia que afligia el pobre Alonso Quijano.

Joan Fuster, «Quixotisme», dins Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)

Oh, però què és, això?, van pensar els ulls d’ambre. Si b, la, re b, si, do. Això no és Schubert. Al cap de dos segons, quan va desenvolupar-se la sarabanda, començà a estendre’s un murmuri per la sala, acompanyat de ja t’ho deia jo que està sonat, com una cabra; passant per un ofès si arribo a saber que era música contemporània jo no vinc: ens han portat enganyats; passant per un a tu et sona, això?, perquè aquí al programa diu… Eh, que jo he vingut a escoltar les tres sonates de 1828 de Franz Schubert!

Jaume Cabré, «Opus pòstum», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000)