El camí passava entre horts pulcres, plens de verdures, amb la terra grassa i negra. Tothom caminava a poc a poc, sense esma. Tothom caminava sense saber per què. Tot d’una la corrua de gent s’aprimà cap a un costat del camí. Venia un grup de cavalleria colonial. Un cavall s’encabrità, i renillà desesperat.
   —Arracona’t ben bé als filferros. Agafa’t fort que no et donin una empenta i et facin caure sota les potes dels cavalls.

Mercè Rodoreda, «Orleans, 3 quilòmetres», dins Semblava de seda i altres contes (1978)

Per aquells indrets, difícilment es veia passar més d’un vehicle motoritzat en un sol dia, i ara en ben poc de temps, ja n’havien estat un parell. Quan l’automòbil arribà a la seua altura es detingué i els matxos feren un parell de temptatives d’encabritar-se que Camallonga frustrava sense massa dificultats. El conductor tragué el cap per la finestra, els contemplà un instant amb aire sorneguer, i els desitjava bon dia.

Joan Olivares, L’estrep (València: Tres i Quatre, 2005)