Els arbres també es relaxen amb la nevada. N’hi ha que queden profundament adormits. Quan l’espectacle arriba cap al final i cauen les últimes volves diminutes i insignificants, el bosc es va desvetllant i algun arbre badalla i estira secretament les branques enrederades, i fa caure una cascada de cristalls i pols de neu que arriba a terra delicadament, per no pertorbar el moment de silenci i de pau.

F. Xavier Baladia, Abans que el temps ho esborri (Barcelona: La Magrana, 2004), pàg. 287

Teres: M’entusiasmaria ajornar-ho, conspirar una estona més, ara que tant n’apreníem. Altrament, el glaç del trespol m’enrampa les cames. A tu no? Si se m’augmenta el fred, et prometo d’enrederar-me abans d’atènyer les cortines del llit. L’ànsia de la fressa també m’esparvera.

Salvador Espriu, Primera història d’Esther (1948)