Res no coneix del bé ni el mal, tal dona.
De feines, només sap la d’endrapar.
I si mal hivernada un déu envia,
tremolosa de fred no li ve al cap
ni posar-se el seient més prop del foc.

Maria Mercè Marçal, «D’antologia», dins Cau de llunes (Barcelona: Proa, 1977)

Però en Roc ja havia acabat. En Tano menjava a poc a poc, i es feia durar la ració. En Roc, que duia sempre gana, aviat havia endrapat la teca. Va alçar-se i caminà una mica carrer enllà. No hi havia a penes gent, però va veure uns nens jugant en una placeta. Va acostar-s’hi i se’ls mirà de lluny. Els nens jugaven a pilota i de tant en tant feien un gol. El qui feia de porter va donar-li una ullada i prou. Eren nens que anaven ben vestits, i cridaven molt. En Roc pensà en la seva roba deslluïda, però si l’haguessin convidat a jugar amb ells, no s’hi hauria pensat pas gens. Ell havia practicat, al barri, amb algun altre xicotet, i xutava amb força punteria. Fins i tot tenia una pilota, que havia anat a parar a cal drapaire un bon dia.

Josep Vallverdú, En Roc drapaire (Barcelona: La Galera, 1971)