Durant la meva llarga estada a l’Escolania vaig viure els canvis importantíssims que tingueren lloc en la seva organització i en el seu edifici per modernitzar-lo. La instal·lació de la calefacció, per exemple. Molt ben rebuda, naturalment, però que no acabà amb els temuts penellons que, durant l’hivern, ens atacaven les mans, sovint els peus i, a mi, especialment les orelles.

Josep Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta, 1920-1939 (Barcelona: Edicions 62, 2008), pàg. 14

El viatge a Castella va ser molt dur, en el ple de l’hivern, amb un vent que congelava els ossos per camins de muntanyes glaçades i d’estepes tan aspres i tan escasses de verdor, no sóc militar ni gran viatger i agraesc al cel que mai més no m’he vist obligat a allotjar-me en hostals tan bruts i tan poc habitables com els que es troben pels camins d’aquell regne, em valgué de ben poc ser cardenal legat i portar la bossa ben proveïda de florins, no podia demanar comoditats que no existien i vaig arribar a Alcalà de Henares picat de polls i puces, amb prunyons a les orelles i sense haver-me pogut rentar més que la cara i les mans en molts dies.

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996)

A Mallorca —deien i encara algú com la meva mare ho segueix dient— no fa fred, la qual cosa és una mentida com l’alçada de la torre Foster que esdevé una paradoxa tristíssima: és als llocs on teòricament no fa fred on la gent en passa més perquè res no està condicionat per combatre’l, com succeïa a Palma. Com a mostra i exemple trist del que dic, record les sedes —penellons s’anomenen al Principat— que ens sortien als dits de les mans, dels peus i fins i tot, a alguns més desgraciats, als lòbuls de les orelles o a la punta del nas, la qual cosa a damunt era motiu de befa. Les sedes esclaten a conseqüència del fred que trastorna la circulació perifèrica de la sang i afavoreix l’aparició de les petites protuberàncies roentes que fan un maler i una gratera rabiosa.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 54