La pluja havia parat i mentre mare posava un llençol gruixut i a damunt seu la cendra per fer la bugada, unes gotes es despenjaven del nostre teulat i s’esbalçaven en el vidre de la finestra. Jo mirava els reguerols que s’hi feien i sentia la mare com tornava a començar la mateixa història per diferent camí.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985), pàg. 14

Avançàvem mirant les estrelles i perdíem perillosament la sensació de realitat, sota el domini d’un somnieig quasi místic, místic gairebé d’un pèl. Despertàvem esbalçats daltabaix d’un marge. Havíem sortit del camí sense notar-ho. La fosca era densa. Les estrelles, molt llunyanes. Ens va costar d’orientar-nos. Caient aquí, alçant-nos allà, perdut amb violència l’esguard contemplatiu, plens de pols, d’esgarrinxades, de cops i de fatiga, prosseguíem el dificultós retorn. Aquella nit ja no vàrem observar més l’espai estrellat. Arribàvem coixejant a casa.

Salvador Espriu, «Tarda a la muntanya», dins Aspectes (1934)