Mentre Suzette feia esforços per entendre aquelles frases incompletes, del fons del vagó li va arribar un comentari.
   —No els has vist? A mi ja m’estranyava tanta bellugadissa. Però, qui anava a pensar… Semblaven de bona família i tot.
   —Jo n’he llegit alguna cosa a Le Parisien. Són bandes organitzades, diuen. Saps per què llancen la cartera al vagó en lloc de llençar-la en una paperera? Perquè no els filmen les càmeres de les estacions.
   —Pensen en tot, realment.

Vicent Usó, La mà de ningú (Barcelona: Proa, 2011), pàg. 96

La gran epopeia americana té per final la trista decadència de Castella. Va succeir-li lo mateix que a aquelles matrones que, a còpia d’engendrar i criar fills i més fills, hi perden no sols l’hermosura i les gràcies de la joventut, sinó també la salut i les forces. Quan se veu a una d’aquestes mares, dèbils i prematurament decaigudes, rodejada d’una munió de fills i filles que amb llur alegre bellugadissa i en lo brillejar dels ulls mostren ben clar que arribaran a fer bon paper en lo món, lo sentiment general l’acull amb veneració i respecte.

Valentí Almirall, Lo catalanisme (1886)