La tia Maria se n’anava una mica del cap, però segons pareix no estava afectada d’Alzheimer ni de demència senil. L’espurna de la seva bogeria era més aviat d’origen genètic. Es veu que de joveneta ja tenia algun pern fluix, però aleshores ningú en féu gaire cas, les mostres de no girar rodó foren preses com ocurrències i d’ocurrències tota la meva família n’estava atacada.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013), pàg. 189

Els vells de Pous ho vivien revoltats. La Principal era cosa de tots: el símbol més poderós del poble. Ho tenien clar i així ho pregonaven: arrabassar els ceps era voluntat d’una dement. Aquella xicota s’havia begut el senderi des que havia passat «el misteri d’allò» i no girava rodona. «Deixarà un munt de gent sense feina», «Arruïnarà la millor casa del poble»…

Lluís Llach, Les dones de la Principal (Barcelona: Empúries, 2014)