I, encara, de molts dies abans, recordo quan, tornant jo a casa, després d’un passeig, amb Gorgò i Bombica, vaig sentir clarament el brogit de l’amor sota uns llorers espessos, que feien una ombra atapeïda. No es pensaven que ningú els pogués veure, i, de fet, les meves companyes, entretingudes en la seva xerradissa, no se’n van adonar. Per a mi, en canvi, la seva conversa era com la fressa de la pluja a l’hivern, i vaig entrellucar, sota l’ombra fosca del llorer, la blancor dels cossos joves i de les túniques arrugades sota els peus; vaig conèixer el riure d’Amintas i el soroll amable dels besos correspostos.

Maria Àngels Anglada, Sandàlies d’escuma (Barcelona: Destino, 1995)

A l’hora que els aucells, desperts, movien més inquiet bellugueig i més animada xerradissa entre el fullam, nosaltres, els dotze escolans de la Mare de Déu, els ulls encara terenyinats de son i les veus una mica ronques, entonàvem dins del temple la invariable antífona matinal: «Salve, Sancta Parens». I mentres les notes aletejants del cant litúrgic, eixint de l’església, s’escampaven pels corredors, entre una ona d’orgue i un aroma nuvolós d’encens els aucells dels arbres s’escampaven dins la nova llum creixent.

Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (Palma: Moll, 1988 [1935])