Després dels capellans, els marxants, amb un ofici de molta mobilitat, eren una mena de gent molt feta a buscar parella. Es cuidaven d’unir parelles per encàrrec. Així o aixà. «No em trobaríeu pas una sagala que em convingués?», deixava anar un pagès al marxant. I el marxant buscava dins la memòria a veure a quin poble i a quina casa hi podia haver algú amb les característiques adequades per unir-se al pagès en qüestió. El marxant feia conèixer la parella i després cobrava el que per aquell treball s’havia pactat prèviament.

Felip Vendrell, Històries de l’amor pagès. Costums i usos amorosos dels pagesos catalans (Barcelona: Grata, 1997), pàg. 139

No tinc gaire ningú amb qui compartir la vida artística que intento dur a terme. Tanmateix, el meu gran handicap a hores d’ara és no haver sabut donar a conèixer la meva obra, no tenir ni marxant que m’ho mogui, ni galeries on exposar d’una manera habitual i amb un mínim de rendiment econòmic. Sembla, segons em diuen, que la meva obra no és per a un públic ampli, però jo sempre he confiat que finalment trobaria el meu públic, tan minoritari com vulgueu, però amb un criteri propi, i que finalment un dia arribaria a tenir el meu petit lloc en el mercat de l’art.

Joaquim Pijoan, Diari del pintor JP (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), pàg. 9