Tal dit, tal fet; una mica
més avallet del camí,
un home, plegant els braços
i sacsejant el cap viu,
diu al pare amb molta sorna:
—Ves quina pena, jo et flic!
¿Que teniu dolor reumàtic
a l’os bertran, perquè així
aneu a cavall de l’ase
permetent que el vostre fill
faci a peu la caminada?
Vaja que sou molt tranquil!—

Joan Puntí i Collell, «El dir de la gent», dins Faules i moralitats (1930)

Malgrat la fama de treballadors que tenim els catalans, hi ha hagut ganduls gairebé històrics. Quan jo era petit se’n deia que tenien l’os de Bertran, és a dir, que tenien un os a l’esquena que els impedia collir una palla de terra. Sembla que aquest nom de Bertran venia, segons Joan Amades, d’un apotecari barceloní anomenat així, que descobrí que la mandra era produïda per una inflamació de l’espinada, que podia ser guarida amb una mena de pegats fets a base d’unes herbes que ell venia. Segons aquest savi, els processos poden esdevenir llargs i laboriosos. Com és natural, les herbes no foren guaridores, les cataplasmes no serviren per a res i el nom de l’herbolari s’estengué d’anomenar l’os que ell creia que produïa la mandra, a la mandra mateixa.

Nèstor Luján, «La llei del mínim esforç», dins L’art de citar (Barcelona: Ara Llibres, 2004), pàg. 56