Tinc sensació de mort imminent.
Un corc ardent a dins de la ment
que tira pluja batent, punyent,
gens conscient, amb xisclet estrident.
I em va dient cent, cent, cent, cent, cent,
cent mil vegades cent, cent mil cent.
¿Sents? Imminent. ¿Sents? Mort imminent.
¿Sents? ¿Sents el nyec-nyec intransigent?
Aquesta agulla fregant pel vidre.
¡Si sabessis l’angúnia que fa!
¡Si te’n pogués explicar la basarda!
Nyec, nyec, nyec, xerricant amb deliri.
Esgarrifances. Encara més nyec.

Gemma Arimany, «Angoixa», dins Ferro trencadís (Barcelona: Viena, 2003)

Em vaig tapar el cap amb la manta i vaig escoltar, garratibada, provant d’imaginar-me quina cosa hi havia al meu costat, en la foscor. Vaig distingir el nyec-nyec persistent d’unes dents que rosegaven la fusta i després la respiració intermitent d’un musell que ensumava i el soroll d’unes potes remenant el menjar. Estava paralitzada i no gosava moure’m ni un mil·límetre.

Maite Carranza, Paraules emmetzinades (Barcelona: Edebé, 2010)