A Madrid vam llogar un piset, modest, molt modest. Els nostres veïns eren uns dignes representants del poble madrileny —de l’autèntic—, tan agut, tan simpàtic: dues cigarreres, que sempre cantaven o xisclaven; un porter del Palau Reial, orgullós del seu uniforme bigarrat i follament adorat per la seva dona —molt gelosa—, i un sabater que tenia dos fills… diguem una mica desequilibrats. Hi havia quatre portes que donaven al mateix replà. Quin replà! Li asseguro que n’hi havia per a llogar-hi cadires. Les escenes de sainet s’hi repetien de nit i de dia.

Pau Casals al llibre de Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals (records i opinions d’un músic) (Barcelona: Selecta, 1967), pàg. 55

Al vestidor trobà la seva amiga Merche que es despullava. Ahir, deia la Merche, vam anar a sopar a la Scala, i la canalla?, féu la Sílvia. He trobat una baby sitter que és un àngel, em cobra cinquanta pessetes l’hora i m’adorm les criatures i tot. En Ramon, continuava la Merche, estava de barrila, n’hi havia per llogar-hi cadires. Jo em moria de riure. Vam beure molt de xampany, s’hi acostà la Dolors, noia, tu i les vostres gresques, és que a en Ramon, diu la Merche, li agrada sortir un cop per setmana, gairebé sempre ho fem els dijous, sobretot des que anem de week-end, a en Lluís, mentí la Sílvia, li agrada sortir qualsevol dia de la setmana, no té preferències…

Montserrat Roig, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)