Tothom, a les penyes, a les converses d’amics, en deixa anar una de tant en tant, però la bona criança ens obliga a parlar correctament quan hi ha roba estesa, quan estem davant de persones desconegudes, o persones a qui devem respecte per l’edat, per la posició o per relacions familiars.

, «De les maneres de parlar» (La Publicitat, 3 de desembre del 1922) (reproduït a L’ànima de les coses, Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

A casa nostra es respirava un ambient saníssim de castedat. Els assumptes sexuals eren exclosos sistemàticament de les converses, com si no existissin; mon pare, que era afectat de contar rondalles verdosenques davant la gent gran, es guardava prou de fer-ho quan hi havia «roba estesa» o «paper blanc», belles expressions per a indicar la presència d’ulls o orelles innocents i escandalitzables.

Els meus primers trenta anys (1903-1934) (Palma: Moll, 1970), pàg. 105