Els que escrivíem en aquelles circumstàncies teníem por a la censura, que no calia que fóra l’oficial; podia tractar-se del mateix caràcter de la publicació. Per exemple, jo escric durant molts anys a Serra d’Or, sé que és una revista eclesiàstica i no hi escric coses que els puguen ofendre. Una cosa que els va molestar, em van demanar llevar-la, i ho vaig fer. Era un article sobre el senyor Bayarri, que havia publicat deu mil llibres de versos, i vaig escriure que, en comptes de nàixer, com se sol dir, amb la flor al cul, ell havia nascut amb el vers al cul. O un paper, quan els tancs van entrar a Praga, l’any 68, on parlava de la perplexitat dels intel·lectuals d’esquerra —diguem-ne— davant de fets així, i on deia que «el senyor Sartre, quan parla de política, sempre pixa fora de test», que motivà una carta al director de Víctor Mora, on aparegué per primera vegada el verb pixar en Serra d’Or.

Joan Fuster entrevistat per Enric Sòria, «Ser Joan Fuster, reflexionar, debatre, donar llum» (L’Illa, 1992)