A aquests benvolguts col·lectius amb la pell especialment fina, des de fa unes quantes setmanes hi haig d’afegir els idòlatres de Pep Guardiola. En un article recent vaig tenir la mala pensada d’escriure que, per més agraïts que li haguem d’estar al senyor Guardiola, i per més que gaudim amb el Barça que ha construït, i per més que el club que ha fet encara més gran sigui una marca que ens ven al món, dir que plega perquè està cansat, amb la morterada que guanya quan tothom les passa més magres que mai, és, com a mínim, èticament reprovable. Pam! Les clatellades electròniques no es van fer esperar. També he de dir que vaig rebre un parell o tres de felicitacions, però, en general, un bon nombre de lectors m’han deixat com un drap brut i si només els haig d’agrair una cosa és que la majoria ho han fet en privat.

Carles Ribera, «Temes tabú» (Presència, 18 de maig del 2012)

Quan ella va haver de tornar a Nova York, Jacques li va assegurar que hi aniria així que pogués. Al cap d’un cert temps, just quan acabava d’esclatar la Segona Guerra Mundial, s’hi va presentar amb un passaport canadenc, d’un tal Frank Jacson, que havia comprat al mercat negre per una morterada de diners: era la manera d’evitar que fos cridat a files pel govern belga i de retrobar-se amb la seva estimada. Aquest acte d’amor la va entendrir.

Raül Garrigasait, El gos cosmopolita i dos espècimens més (Barcelona: Edicions de 1984, 2021 [2012])